Sota el mateix cel

Aquest juliol atípic i remullat em deixa asseure privilegiadament a la fresca. A casa, en una tombona barata però la més còmode que mai he provat, reposo i miro el cel que em guarda.

De fons, s’escolten els Focs de Blanes. És el so dels focs de Blanes des d’un petit poblet de la comarca de La Selva. També se’n veu el resplendor de la pólvora. No pas la forma de les palmeres i les flors. No pas el castell de focs i la colla de badocs.

Em trobo sota el  mateix cel però enlloc d’escoltar el ressó de la massacre de Gaza escolto els Focs de Blanes. Enlloc del resplendor de les bombes de Gaza, veig la claror de la traca final del gran dia de Festa Major de Blanes.

Fa molt que camino perduda sota el mateix cel. Hi ha dies que no sé si riure quan escolto un acudit. És cert que hi ha acudits que no fan riure. Però hi ha dies que no sé si riure. No sé si tinc dret a riure. No sé si tinc dret a respirar l’aire fresc d’aquest juliol atípic i remullat aquí, a la meva tombona barata però la més còmode que mai he provat.

Després d’uns segons de pensar-m’ho, faig quelcom semblant a riure. Als ulls de qui ha explicat l’acudit. Però no em fa riure. No em fa riure res. No puc fer com si res. A més, és tot molt pervers. He de fer com si res, com si res no passés sota el mateix cel. He de fer com si per moments no tingués mai a la meva ment la imatge del pare que porta el seu fill mort i ensangrentat en braços. Si, aquí ja deixareu de llegir. És Festa Major. Alegria. Alegria. Que és Festa Major. Però jo segueixo sense saber si riure o plorar, sense saber si a tothom li és igual. Sense ubicar-me des de fa molts segons, molts minuts, massa hores i massa mesos de massacre a Gaza. I no només a Gaza. Si us plau, que ara tampoc s’enfadi ningú si no anomeno les altres massacres mundials. Perdoneu-me si us plau.

Com es fa? Com es camina, com es respira, després d’escoltar un acudit de les ditxoses i pesades 50 ombres alhora que al teu mur apareix la foto d’una nena plorant perquè ja no té pares. Fa 50 segons que han mort els seus pares al seu costat. Fa 50 ombres d’avions que la nena no té pares. Està sola. Plora. Com es fa? Algú pot explicar-m’ho?

Que no parli d’això ara? Ara està passant. Està passant que la vida segueix a tot arreu menys a Gaza i altres llocs. Catalunya es vesteix de Festa Major! I jo, no sé si ballar, cantar o plorar.

Dedico aquestes paraules a totes les persones mortes a totes les massacres actives que hi ha. Dedico aquestes paraules, perquè no sé fer res més que això, ara mateix, a totes les persones que fa 50 segons, minuts, hores i dies que s’han quedat soles, veient com les seves mares morien al seu costat fent d’escut perquè elles sobrevisquessin. Ja ho sé, és Festa Major. Ja paro.

Ja no puc fer ni una sola passa més sense sentir-me trista per totes les coses que es podrien fer molt diferents. Ja he passat a l’altre costat de la línia vermella, fa temps, i busco l’equilibri per no deixar de fer un tribut especial cada dia a l’Alegria.

A l’Alegria de tenir motius per seguir lluitant pels drets de totes. A l’Alegria de saber que molta gent, persones meravelloses i valentes, ho estan fent. A l’Alegria de què l’Albano em llegeixi a cau d’orella la poesia de Mario Benedetti ‘Defensa de la Alegría’, mentre veu  els meus ulls mirant enlloc, sota el mateix cel.

11 thoughts on “Sota el mateix cel

  1. Tots em de lluitar per que creiem que és injust, però sense oblidar-nos de gaudir dels pocs moments que tenim per somriure. Són aquests moments els que ens donen la força per seguir endevant.
    Una forta abraçada!

    M'agrada

    • Marta, sento el mateix que tu…es fa dificil respirar quan mes saps de que va i el que pasa en aquest mon. Quan mes sento mes dificil sem fa adaptarma a aquesta societat, sobint penso que no hi ha res a celebrar…..no de moment. Una abraçada i segueix aixi.

      P.D. Molt ¨bonics¨ els chemtrails de la foto 😉

      M'agrada

  2. Marta, m’has deixat amb el cor encongit. Aquesta empatia que et surt per tot el cos és esplèndida. Fa patir, sí, però també fa lluitar per canviar les coses del mon, tu no, tu no canviïs, i segueix endavant, en la vida, en la lluita i en bloc, aquest bloc que has començat amb tanta poesia i tant dolor.

    M'agrada

  3. Elena, companya, moltes gràcies per les teves paraules. Fa temps tenia en ment encetar un blog. Tinc diverses idees per transmetre coses que penso, que sento. Espero poder-m’hi dedicar. Em sembla que m’anirà molt bé per l’ànima. I si de retruc algú ho llegeix i li agrada i podem compartir… millor que millor. Fins ben aviat, Elena. Un petonàs!

    M'agrada

  4. Hola, Marta.
    Hem d’adonar-nos que a la veritable Alegria només es pot arribar des de la solidaridad, davant l’injusticia?
    Las altres “alegries” són fruit, en una última instància, del nostre egoisme o absència d’empatia?
    Suposso que si.
    Estem sota el mateix cel. Gràcies

    M'agrada

  5. Si, si.., i avions McDonell Douglas tripulats per mercenaris continuen, setmana rera setmana, fumigant la nostra estratosfera per vertir-hi metalls pesants amb la signatura de capital Monsanto.., i ningú no en para cap atenció..
    Algú va escriure sobre la imparable decadència de la condició social humana no fa gaire, i en sap un grapat..
    L’enhorabona pel bloc.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s