Sota el mateix cel

Aquest juliol atípic i remullat em deixa asseure privilegiadament a la fresca. A casa, en una tombona barata però la més còmode que mai he provat, reposo i miro el cel que em guarda.

De fons, s’escolten els Focs de Blanes. És el so dels focs de Blanes des d’un petit poblet de la comarca de La Selva. També se’n veu el resplendor de la pólvora. No pas la forma de les palmeres i les flors. No pas el castell de focs i la colla de badocs.

Em trobo sota el  mateix cel però enlloc d’escoltar el ressó de la massacre de Gaza escolto els Focs de Blanes. Enlloc del resplendor de les bombes de Gaza, veig la claror de la traca final del gran dia de Festa Major de Blanes.

Fa molt que camino perduda sota el mateix cel. Hi ha dies que no sé si riure quan escolto un acudit. És cert que hi ha acudits que no fan riure. Però hi ha dies que no sé si riure. No sé si tinc dret a riure. No sé si tinc dret a respirar l’aire fresc d’aquest juliol atípic i remullat aquí, a la meva tombona barata però la més còmode que mai he provat.

Després d’uns segons de pensar-m’ho, faig quelcom semblant a riure. Als ulls de qui ha explicat l’acudit. Però no em fa riure. No em fa riure res. No puc fer com si res. A més, és tot molt pervers. He de fer com si res, com si res no passés sota el mateix cel. He de fer com si per moments no tingués mai a la meva ment la imatge del pare que porta el seu fill mort i ensangrentat en braços. Si, aquí ja deixareu de llegir. És Festa Major. Alegria. Alegria. Que és Festa Major. Però jo segueixo sense saber si riure o plorar, sense saber si a tothom li és igual. Sense ubicar-me des de fa molts segons, molts minuts, massa hores i massa mesos de massacre a Gaza. I no només a Gaza. Si us plau, que ara tampoc s’enfadi ningú si no anomeno les altres massacres mundials. Perdoneu-me si us plau.

Com es fa? Com es camina, com es respira, després d’escoltar un acudit de les ditxoses i pesades 50 ombres alhora que al teu mur apareix la foto d’una nena plorant perquè ja no té pares. Fa 50 segons que han mort els seus pares al seu costat. Fa 50 ombres d’avions que la nena no té pares. Està sola. Plora. Com es fa? Algú pot explicar-m’ho?

Que no parli d’això ara? Ara està passant. Està passant que la vida segueix a tot arreu menys a Gaza i altres llocs. Catalunya es vesteix de Festa Major! I jo, no sé si ballar, cantar o plorar.

Dedico aquestes paraules a totes les persones mortes a totes les massacres actives que hi ha. Dedico aquestes paraules, perquè no sé fer res més que això, ara mateix, a totes les persones que fa 50 segons, minuts, hores i dies que s’han quedat soles, veient com les seves mares morien al seu costat fent d’escut perquè elles sobrevisquessin. Ja ho sé, és Festa Major. Ja paro.

Ja no puc fer ni una sola passa més sense sentir-me trista per totes les coses que es podrien fer molt diferents. Ja he passat a l’altre costat de la línia vermella, fa temps, i busco l’equilibri per no deixar de fer un tribut especial cada dia a l’Alegria.

A l’Alegria de tenir motius per seguir lluitant pels drets de totes. A l’Alegria de saber que molta gent, persones meravelloses i valentes, ho estan fent. A l’Alegria de què l’Albano em llegeixi a cau d’orella la poesia de Mario Benedetti ‘Defensa de la Alegría’, mentre veu  els meus ulls mirant enlloc, sota el mateix cel.